diumenge, 1 d’abril del 2012

La denominació d’origen 3.0 (part I): els antecedents europeus

Fa molts mesos que devia un escrit sobre aquest tema. Però crec que haver esperat tot aquest temps ha merescut la pena per comentar amb precisió l’encaix català de les novetats que incorpora la Política Agrària Comunitària (PAC) en matèria vitivinícola i en concret sobre les denominacions d’origen (DOP o DO) o indicacions geogràfiques protegides (IGP). Tant és així, que el tema em dona per un parell d’entrades, o sigui que aquí us deixo la primera entrega dedicada als antecedents europeus.

La Comissió Europea agafa el timó

El referencial de partida cal buscar-lo en la quarta reforma comunitària de l’organització comú del mercat (OCM) vitivinícola (Reglament CE 478/2009* del Consell, de 28 d’abril). Les novetats són dues: 1) Incorporació i harmonització de l’ordenació de les DO’s i IGP’s comunitàries, i 2) Adequació als sistemes de qualitat alimentària diferenciada de la Unió Europea.

El desenvolupament d’aquestos canvis està previst en el Reglament CE 607/2009, de 14 de juliol, el qual també inclou les disposicions relatives a la presentació i etiquetatge de productes vitivinícoles. Mirant l’OCM del vi amb perspectiva històrica -la primera data de l’any 1979- aquesta reforma marca molts punts d’inflexió. En primer lloc l’important paper que passa a tenir la Comissió Europea (en detriment dels estats membres) en el procés de reconeixement i protecció de les DO’s i IGP’s existents i futures, i també dels termes tradicionals (expressió utilitzada per designar productes o alguna particularitat d’aquestos). La creació i posta en marxa del registre E-Bacchus il·lustra molt bé aquest fet. En segon lloc és cabdal entendre el nou model de regulació. En aquest àmbit, cada DO haurà de disposar del seu Plec de Condicions. Aquest document ha de recollir tots els requisits aplicables a la producció i als productes que estiguin acollits a la DO i el seu vincle amb la zona geogràfica de producció i elaboració. L’explicació d’aquest vincle ha d’incloure la descripció dels factors naturals, els factors culturals i la seva interacció causal amb les característiques de cada categoria de producte que es descriu en el plec. La Comissió Europea ha estat molt clara sobre el continguts dels plecs de condicions a presentar en el procés de reconeixement: havien de ser concrets i concisos. I evitar els grisos. Per últim, l’altre punt d’inflexió és que els operadors dels productes amb DO (els cellers) hauran de disposar d’una certificació que acrediti el seu compliment de la regulació. I ull: el nou marc també preveu la possibilitat de conversió d’una DO a una IGP (nivell de protecció menys restrictiu), o de suspensió, en el supòsit que no es pugui donar compliment a la regulació o bé no se’n estigui garantint el seu compliment.

La importància del model

La Comissió Europea s’ha pres molt seriosament el tema dels sistemes de qualitat vitivinícoles. I és que aquest model, el de les denominacions d’origen**, és capaç de donar una resposta prou precisa a la pregunta que tant sovint ens fem quan tenim una copa de vi al davant: “De quin lloc és aquest vi?”. Ens trobem al davant d’alguna cosa més que canvis i en el fons ens conviden a revisar la manera en que hem desenvolupat el model fins avui. Un modus operandi que en moltes DO's ha conduit a respondre la pregunta anterior amb més ombres que clars. I a greus crisis d’identitat,  sense continguts on un col·lectiu de productors i elaboradors s’hi puguin veure qualitativa i culturalment identificats. La regulació més clara i vinculada al origen (el plec de condicions) i més garanties de compliment (obligatorietat de certificació) és la revisió que se’ns ha proposat. Per tant, el matís de tot plegat està en que no és qüestiona el model. Això és la notícia i la oportunitat que tenim al davant.

(*) Integrat al Reglament CE 1234/2007, de 22 d’octubre, pel qual es crea una organització comú de mercats agraris i s’estableixen les disposicions especifiques per a determinats productes agrícoles, a través del Reglament CE 491/2009, de 25 de maig.

(**) L’arreglo de Lisboa, ordenació internacional adoptada a l’any 1958, defineix la “denominació d’origen” com “la denominació geogràfica d’un país, d’una regió o d’una localitat que serveix per a designar un producte originari del mateix i la qualitat o característiques del qual es deguin en exclusiva o essencialment al medi geogràfic, comprenent aquest els factors naturals i els factors humans”.