MÚSICA: Imprescindibles

Are We There (2014), SHARON VAN ETTEN

Quan penso en la música que he escoltat al llarg del 2014 apareix ella. Estic bastant segur que els meus records musicals d’aquest any la faran aparèixer. L’he descobert a través d’un disc impecable i elegant on canta sense cap filtre ni perjudici onze cançons que són veritables joies. Quina veu! A pesar dels diversos registres estilístics que ofereix “Are We There” ens trobem davant d’un disc de cançó personal i intimista, molt emotiu i en alguns talls sacsejador, que també ha suposat per a mi un retrobament amb les lletres. L’impacte d’aquest LP m’ha portat a interessar-me per la seva carrera artística i a descobrir “Because I Was In Love” (2009), “epic” (2010) i “Tramp” (2012). No vaig deixar escapar l’oportunitat d’assistir al concert que al desembre va oferir a Barcelona a la Sala Foyer del Gran Teatre del Liceu, on es va poder gaudir d’un ambient íntim i proper amb l’artista i la seva banda. No hi ha res que resulti estratosfèric o memorable en l’obra i el directe d’aquesta artista de Brooklyn, però quan escric això ja no puc imaginar-me la meva banda sonora vital sense ella.




Durant els últims anys de la dècada dels 90, escoltar música “indie” en el meu entorn no era gens comú. En aquestes circumstàncies l’alternativa musical sols és podia descobrir a l’habitació o al cotxe del teu col·lega més “indie”. Permeteu-me una menció d’agraïment a la persona que dec la descoberta de Los Planetas, Núria Cid. “Una semana en el motor de un autobus” fou un dels primers LP en format CD que vaig comprar-me i possiblement el que més voltes va donar en l’únic reproductor de CD portàtil que he arribat a tenir. La qualitat i contundència de tot el disc, i el fàcil accés a un discurs (cantat en castellà) molt centrat en aspectes força congènits dels primers anys de la joventut, van esdevenir les excuses perfectes per creuar cap al costat menys transitat de la música popular i cap a la cultura alternativa. Així i tot, la producció del disc comptava amb un treball de mescla i masterització que permetia fer sonar bé cançons com “Cumpleaños total” fins i tot en un transistor. Fa pocs mesos vaig veure a Los Planetas al festival Primavera Sound 2013 en una actuació estel·lar dedicada exclusivament a interpretar les dotze cançons màgiques (i tòxiques) d’aquest treball tant important. Avui, des de la perspectiva artística, el tercer disc de Los Planetas continua del tot vigent, però en els darrers 15 anys han hagut molts canvis que han influït en la concepció i la producció musical per a les noves generacions. Escoltar “La Playa” de Los Planetas i el “Fantastic Shine” dels Love of Lesbian ens obsequia amb un aproximació bastant valuosa del canvi cultural i del contrast intergeneracional que part de la societat ha experimentat.
 
A Ghost Is Born (2004), WILCO

Aquest disc representa la gènesi d’un procés en que la banda nord-americana s’acabaria convertint amb la intèrpret de les cançons que sovint m’acompanyen en els moments d’alegria, de nostàlgia, d’esperança, de tristesa, d’il·lusió i de plaer que t’ofereix la vida. Em sorprenc a mi mateix afirmant que tinc un grup preferit. Vaig descobrir Wilco i interessar-me per la seua música entre la publicació de “Yankee Hotel Foxtrot” (2002) i aquest LP. En el panorama de la música popular, encara no he descobert un personatge com Jeef Tweedy que, en tant poc temps,  hagi estat capaç de generar (i pair) les altíssimes dosis de creativitat, canvi i qualitat musical que representen aquests dos treballs. Aquest període va finalitzar amb la entrada a la banda de Neels Cline (guitarrista) i Pat Sansone (multi instrumentista), i la consolidació de Gleen Kothce (increïble bateria i percussionista) i Mikael Jorgensen (teclista) com a membres d’un grup on, a part de Tweedy, sols quedava un supervivent de la formació original: el baixista John Stirratt. També cal destacar el paper de Jim O’Rourke, figura clau com a productor de la banda durant aquest temps. Els he vist en acció en cinc ocasions (2004, 2007, 2010, 2012 i 2013) i escoltar “Kicking Television, Live in Chicago” (2005) dona una idea molt clara de que significa veure i escoltar a Wilco en directe. En quan a “A Ghost Is Born” és un treball emotiu, impecable i intemporal. Prefereixo no comentar cap cançó, millor escoltar-les. Obra mestra.

Dog Man Star (1994), SUEDE

Aquest disc forma part del pop-rock més glamurós i líric del repertori musical dels noranta. Recull el millor moment dels londinencs Suede i una pila de les millors cançons signades per Bret Anderson i Bernard Butler. Un any abans s’havia publicat el seu primer llarg, de títol homònim, on ja s’apreciava amb nitidesa la teatralitat vocal del controvertit Anderson i les brillants guitarres de Butler. Com a apunt final, comentar que després de “Dog Man Star” res seria igual, però fogonades com “Trash”, del discret “Coming Up” (1996), ens van permetre a molts mirar enrere i descobrir-los.


Bon Iver (2011), BON IVER

 Si avui hagués d’agrupar la meva discografia en muntanyetes es quedaria ben sol, seria inclassificable. Posseeix un magnetisme que fa difícil no quedar-te absort quan l’escoltes. Des de la perspectiva musical és un treball excel·lent, i la característica veu de falset de Justin Vernon (Seriala de nostre senyor”?) sona eterna. Però amb tot, “Bon Iver” és música preciosa i accessible. Impossible no atorgar la consagració definitiva d’aquest disc, i també de l’artista, després d’haver assistit al concert que el 27 de juliol de 2012 van oferir al Poble Espanyol de Barcelona. Disc i espectacle, molt especials. Memorables. 


Marquee Moon (1977), TELEVISION

Vaig descobrir Television l’any 1999. Pep Blay, al Diari Avui, els citava com a influència dels Ab Initio (si Ab Initio, banda de pop-rock gandesana). Havíem auto-editat la nostra primera maqueta aquell any. Ni els havíem sentit mai! Pocs són els àlbums dels que tinc doblats, CD i vinil. Aquest n’és un. Talent (T. Verlaine) i virtuositat (R. Lloyd). (Art-) Rock genial. Sols cal escoltar els quatre primers talls per comprovar-ho.





* * * * 
MÚSICA: IMPRESCINDIBLES és una selecció de llargs que sempre m’acompanyen i als que encara no he posat data de caducitat. Per a mi, imprescindibles. Un avís: no feu cas de l’ordre, aniré actualitzant...

1 comentari:

Victor Sorribes ha dit...

Llegir lo teu bloc ha sigut una sorpresa i un plaer. Tant pel que fa a l'apartat vitivinícola com el musical. Good taste! Molt bona l'anècdota dels Television :))